Faig mudança: ara seré a blogspot.com

[@more@]
 

Per motius diversos, he decidit traslladar aquest bloc cap a blogspot.com. Gràcies als qui m’heu visitat aquí, i us convido que també ho feu a la nova ubicació: http://marcguarro.blogspot.com

 



5s comentaris

Jo vull ser espanyol

Em fan enveja, aquests espanyols, jo vull ser com ells. Vull tenir un exèrcit que desfili per la Diagonal cada Onze de Setembre, amb una mascota herbívora, la Senyera al vent i una música carrinclona. Vull que els catalans guanyem aquesta guerra i que puguem, d’una vegada, celebrar les victòries com fan les nacions normals. Em fan enveja, els espanyols. Jo també vull un Estat català que sigui arbitrari a l’hora d’aplicar les lleis, injust amb les minories i moderadament corrupte. Vull un Estat català amb uns serveis secrets capaços de qualsevol barbaritat, un Estat que imposi sibil·linament o descaradament la llengua pròpia, que la protegeixi, que la difongui i que n’asseguri la supervivència. Vull un Estat català amb les virtuts i els defectes de les nacions normals. Em fan enveja els espanyols. Jo vull tenir el que tenen ells.  



Comentaris tancats a Jo vull ser espanyol

Sargantanes

No és gaire bon presagi arribar a una entrevista de treball suat, pels nervis i perquè al cotxe hi fa calor, i veure com fuig zigzaguejant atemorida una sargantana. T’ajustes la corbata i recordes quan érem petits i torturàvem aquestes pobres bèsties arrencant-los la cua. El tros escapçat encara es movia frenèticament una bona estona mentre el remenàvem amb un bastó. Nosaltres teníem el bastó i els rèptils només el seu instint de supervivència.
El nus a l’estómac es fa més gros, i decideixes no prémer l’intèrfon, pujar al cotxe i tocar el dos. A dalt, al despatx, el cap de personal dóna un darrer cop d’ull al rellotge i després ratlla el teu nom en una llista. Al cap d’un minut, la xafogor pareix una tempesta i les sargantanes la passen als seus caus, cadascuna amb la seva cua. 
   



2s comentaris

Hontanas o allà on Crist va perdre l’espardenya

A 30 quilòmetres de Burgos en direcció a Castrojeriz hi ha Hontanas, un poblet del Páramo que no deu arribar a tenir 200 habitants i que, si no fos perquè hi passa el Camino de Santiago, amb prou feines sortiria al mapa. Gràcies al Camino, Hontanas té una mica d’animació diürna, la que proporcionen els tres albergs de pelegrins, un hotelet rural i un bar on també serveixen menjars. La puntualització no és gratuïta: a les 9 del vespre tot tanca perquè els pelegrins puguin descansar com Déu mana. Perfecte. 
El que passa és que un poble així és també terriblement avorrit, que un bar amb les persianes abaixades a les 9 del vespre produeix una tristesa immensa, que ficar-se al llit tot just acabat de sopar, sense la possibilitat de seure amb els amics al voltant d’una taula per xerrar i beure’s un gotet de licor   

Comentaris tancats a Hontanas o allà on Crist va perdre l’espardenya

Una vaga ja veurem si gaire general

Arreu de l’Estat espanyol aquest dimecres és un dia marcat per un substantiu, vaga, però jo em fixo més en l’adjectiu que aquest cop l’acompanya: general. M’hi fixo més perquè no crec que sigui gaire general, la vaga.  Estic convençut que els convocants comptaran com a vaguistes tots els que no vagin a treballar, però no tots els que no aniran a treballar seran vaguistes. Per exemple: 
 
Si decideixes no anar a treballar per pròpia voluntat i perquè creus fermament que la reforma laboral és perjudicial, ets efectivament un vaguista.
 
Si decideixes no anar a treballar perquè algú t’ha dit que no ho facis i tu no ho fas però no saps de què va tot plegat, no ets un vaguista, ets un corderet obedient.
 
Si decideixes no anar a treballar perquè és de conya quedar-se a casa clapant fins tard amb l’excusa de la vaga encara que et descomptin el dia del sou, no ets un vaguista, ets un penques.
 
Si decideixes no fer vaga, sinó anar a treballar, però no pots arribar al teu lloc de treball perquè no hi ha trens ni autobusos, no ets un vaguista, sinó que han conculcat el teu dret d’anar a treballar.
 
Si decideixes no fer vaga, sinó anar a treballar, però no pots entrar a l’empresa on treballes perquè uns senyors amb cara de pocs amics t’aconsellen que te’n tornis a casa, no ets un vaguista, ets víctima d’un delicte anomenat coacció.
 
Al capdavall, com passa amb les manifestacions, hi haurà una enorme disparitat a l’hora de valorar la repercussió de la vaga depenent de si ets del bàndol convocant o del bàndol del govern, que és contra qui va dirigida la protesta. Tristament, la valoració de la vaga que t’arribarà també dependrà de quin mitjà de comunicació triïs per informar-te’n. En diuen mitjans afins, fent servir un eufemisme per no haver de dir obertament beneficiats, que fa molt lleig.
 
Bé, ja m’explicareu com acaba la cosa, que jo demà treballo fins tard i no sé si arribaré a casa a temps de veure el telenotícies. Perquè el faran, oi, el telenotícies?
 
 
 
Per tancar el post, deixeu-me que expliqui un acudit, a propòsit de l’adjectiu del títol:
 
Diu que a la biblioteca de la caserna hi ha llegint el diari un tinent, un capità i un alferes. Qui mana més? Resposta: el silenci, perquè és general.
 
 

3s comentaris

Baixant del Solsonès, a la dreta

He estat dues vegades al Miracle, sense pretendre-ho totes dues a finals d’estiu, i cada vegada ha estat una meravella. I no parlo del santuari (sense sortir del país en trobaríem una dotzena que li donen vint voltes), ni del conegut retaule (a mi em ve al damunt, tanta fusta, m’enfarfega), sinó de l’indret, de l’aire, de la llum, del magnífic paisatge format per turons suaus coronats de pins i alzines que s’alternen amb camps de secà sense marges ni feixes que molestin la visió. Aquest any, a més, tot plegat d’un verd net i esplèndid, com si haguessin passat a treure la pols.

Havent dinat, una passejada per rebre el vent fresquet a la cara i fer que la pasta baixi i els pensaments arribin. Jo, que sóc del sud de l’Anoia -he nascut a Carme, al fons d’una vall estreta i no gaire fonda, però bonica i preciosa com ella sola-, també estic enamorat del cel immens i de la mirada llarga del Solsonès quan toca la Segarra: núvols al Pirineu, allà es veu Pinós, més ençà s’endevina Solsona, cap al fons hi ha Calaf. I també m’ennuega el silenci, saber que som quatre gats els que avui hem fet cap aquí, tenir la certesa que no se’ns adreçarà ningú a dir-nos res. Ja em diràs si hi ha gaire llocs on sentis el soroll que fa el cigarret quan crema, tot caminant…

Engego el motor de la furgoneta, poso l’intermitent i surto a la carretera. Els vidres abaixats, 17 graus al carrer. Com que no hi ha pressa, no corro. Com que no corro, puc gaudir del viatge gairebé com si conduís un altre, respirant i somrient. Veig que pel retrovisor s’allunya el Solsonès i allà baix, a la dreta, ja no tan ventosa ni tan clara però deunidó, hi ha la Segarra. Quan sóc als Prats de Rei, amb la Manresana mig amagada entre cases i bosquests i els aerogeneradors altius de la serra de Rubió al fons, sé que sóc a prop de casa, ves quines coses, que ja la començava a enyorar. I això que només he estat encara no dos dies fora…! Vinga, Júlia, que ja hi som! T’ha agradat Cardona? I aquestes carreteretes dolces? Si és que tenim una terra que no ens l’acabem!

Comentaris tancats a Baixant del Solsonès, a la dreta

Els dubtes de J.K. Rowling

La Helen, una amiga anglesa, m’ha escit un correu electrònic amb una informació molt interessant. Es veu que en una llibreria de vell de Londres ha trobat un quadern manuscrit que, segons el llibreter, va pertànyer a l’escriptora J.K. Rowling. En un dels fulls de la llibreta hi ha unes notes que són, probablement, anterioriors a la publicació de la primera novel·la de la saga del nen mag més famós de la història de la literatura. Pel que sembla, la Rowling va patir uns quants dubtes alhora de decidir el nom i la personalitat del seu cèlebre personatge. Us les transcric, traduïdes, tot seguit.
 
Harry Plotter (impressor)
Harry Polder (pagès als Països Baixos)
Harry Powder (pastisser)
Harry Poker (crupier)
Harry Poster (blocaire)
Harry Explorer (internauta)
Harry Power (raper)
Harry Porter (cerveser)
 
Bé, no cal dir que l’opció triada finalment per l’autora no va ser cap d’aquestes vuit. Mai no sabrem si l’èxit hauria estat el mateix si el noi de les ulleres amb cara de bona persona no hagués esdevingut mag. Deixeu-me pensar que sí, però: la gent de màrqueting són capaços de vendre qualsevol cosa, només cal que s’ho proposin…
 
 

Comentaris tancats a Els dubtes de J.K. Rowling

Diu que són independentistes, i que volen fer passar el país davant…

…però són tants, i es presenten en tantes candidatures, tan personalistes totes, que costa de creure que vulguin de debò això que proclamen.

El cas és que falten poc més de tres mesos per a les eleccions i els que, com jo, hem votat darrerament en blanc perquè estem decebuts que ens hagin pres el pèl (pluja fina, una part del camí junts, bla, bla, bla…) i no ens acabem de refiar de les grans promeses dels escindits i reescindits (regeneració democràtica, proclamació unilateral d’independència, bla, bla, bla…) assistim amb estupefacció i desànim a aquest nou capítol del drama català. Veiem, un cop més, com el "jo la tinc més llarga" ens esguerra l’oportunitat de fer un pas endavant tots a l’una. Catalunya serà independent quan ho vulguin la majoria de catalans. Però abans caldrà haver-se posat d’acord, oi? O es pensen que hi podrem arribar fent cadascú la seva guerra?

En Felip Puig deia ahir que CiU no aposta per la independència en la propera legislatura. Res que no sabéssim, gràcies. Però estigui tranquil: cap dels altres en realitat tampoc hi aposta, només que no ho diuen. 

Comentaris tancats a Diu que són independentistes, i que volen fer passar el país davant…

Cogombrets amb vinagre

Per
dinar: cogombrets amb vinagre, salsa de soja, blat de moro, tomàquet,
tonyina, tàperes, pasta: sabors de l’estiu. Com la cervesa fresca al
bar de la piscina, "ganchitos", aquelles olives farcides i el gust de
clor de la teva pell humida. Sardines a la brasa sopant al carrer, el
cava que no és prou fred, el meló massa madur, un gelat de tres sabors
i la galeta que l’acompanya, quasi sempre estovada, que quan ningú em
mira deixo oblidada damunt de la taula.
Molt més tard, cafè de termos, whisky, conyac, el sucre en terrossos i l’olor d’un Fleur de Savanne
que em transporta a un altre temps i a un altre lloc. Vermut de
diumenge, calamars a la romana, espàrrecs de pot i musclos de llauna.
Dos martinis, una Fanta, escopinyes amb llimona i pebre, una bossa de
3D i dues de patates.

Comentaris tancats a Cogombrets amb vinagre

L’Ulisses, el repte

Voleu provar de llegir una novel·la que us deixarà trasbalsats? Ulisses, de James Joyce. L’exemplar que tinc damunt de la taula és una traducció de Joaquim Mallafré, i està editat en tapa dura per Proa (2004). Després d’haver intentat sense èxit dues vegades de llegir-la (cap allà al 1996 i de nou el 2000, diria jo), l’agost de 2004 ho vaig aconseguir. Vaig patir tant, i alhora vaig gaudir tant, que vaig ser incapaç de llegir ni un trist prospecte de medicament durant tres setmanes. Estava atordit. Ple de paraules. Esgotat. Aquells dies em vaig recordar molt del Toni Dalmau, un antic company de classe que sempre que ens trobàvem em picava dient-me que fins que no has llegit l’Ulisses no et pots considerar un home com cal. Per cert, que d’ençà d’aquell agost no hem tornat a coincidir. Si m’estàs llegint, Toni, sàpigues que ja fa 6 anys que duc pantalons llargs…  

Ulisses explica la història d’un dia a la vida de Leopold i Molly Bloom, la parella "protagonista". El dia en concret és el 16 de juny de 1904 (els incondicionals del llibre el celebren i tot, aquest dia. Per a ells, cada 16 de juny és el Bloomsday: els carrers de Dublin s’omplen de gent vestida d’època, es fan lectures en públic de l’Ulisses i els guies turístics et porten als indrets on transcorre la novel·la). Per cert, he posat cometes a la paraula protagonista perquè, en realitat, qui mereix aquest paper en el llibre és la ciutat de Dublin, els seus carrers, la seva gent, els pubs, els molls, la vida que passa. Si tenim en compte que es necessiten una pila d’hores per empassar-se les gairebé 800 pàgines d’aquest enorme totxo (potser 24, o més), podríem dir que la novel·la transcorre en temps real. Res en comparació, però, amb els set anys que va necessitar l’autor per escriure-la (Joyce la va datar a Trieste, Zuric i París entre els anys 1914 i 1921). Pel que fa al traductor, el compadeixo de debò. Les giragonses lingüístiques, l’ús particular de la puntuació (hi ha pàgines i més pàgines que són un sol paràgraf, sense ni una trista coma, sense cap punt, sense singes d’admiració…), el famosíssim "monòleg interior" amb què Joyce fa parlar els seus personatges… Tot plegat devia significar un petit calvari per al pobre Mallafré. Amb un resultat extraordinari, cal dir-ho, perquè la llengua que corre a la traducció catalana de l’Ulisses és un català viu, immens, impressionant. Perquè després malparlin dels traductors…

Bé, no es tractava de fer-vos una ressenya de la novel·la (Internet en deu anar ple i el senyor Google us ajudarà a trobar-les), sinó de dir-vos (i dir-me), que aquest agost tornaré a agafar el banyo per les tores i em tornaré a capbussar en aquest enorme oceà de mots amb la intenció de no ofegar-m’hi. Algú més s’hi atreveix? Va, gent, a veure si és que sou uns nenes… Oi, Toni?

 

Comentaris tancats a L’Ulisses, el repte