L’Ulisses, el repte

Voleu provar de llegir una novel·la que us deixarà trasbalsats? Ulisses, de James Joyce. L’exemplar que tinc damunt de la taula és una traducció de Joaquim Mallafré, i està editat en tapa dura per Proa (2004). Després d’haver intentat sense èxit dues vegades de llegir-la (cap allà al 1996 i de nou el 2000, diria jo), l’agost de 2004 ho vaig aconseguir. Vaig patir tant, i alhora vaig gaudir tant, que vaig ser incapaç de llegir ni un trist prospecte de medicament durant tres setmanes. Estava atordit. Ple de paraules. Esgotat. Aquells dies em vaig recordar molt del Toni Dalmau, un antic company de classe que sempre que ens trobàvem em picava dient-me que fins que no has llegit l’Ulisses no et pots considerar un home com cal. Per cert, que d’ençà d’aquell agost no hem tornat a coincidir. Si m’estàs llegint, Toni, sàpigues que ja fa 6 anys que duc pantalons llargs…  

Ulisses explica la història d’un dia a la vida de Leopold i Molly Bloom, la parella "protagonista". El dia en concret és el 16 de juny de 1904 (els incondicionals del llibre el celebren i tot, aquest dia. Per a ells, cada 16 de juny és el Bloomsday: els carrers de Dublin s’omplen de gent vestida d’època, es fan lectures en públic de l’Ulisses i els guies turístics et porten als indrets on transcorre la novel·la). Per cert, he posat cometes a la paraula protagonista perquè, en realitat, qui mereix aquest paper en el llibre és la ciutat de Dublin, els seus carrers, la seva gent, els pubs, els molls, la vida que passa. Si tenim en compte que es necessiten una pila d’hores per empassar-se les gairebé 800 pàgines d’aquest enorme totxo (potser 24, o més), podríem dir que la novel·la transcorre en temps real. Res en comparació, però, amb els set anys que va necessitar l’autor per escriure-la (Joyce la va datar a Trieste, Zuric i París entre els anys 1914 i 1921). Pel que fa al traductor, el compadeixo de debò. Les giragonses lingüístiques, l’ús particular de la puntuació (hi ha pàgines i més pàgines que són un sol paràgraf, sense ni una trista coma, sense cap punt, sense singes d’admiració…), el famosíssim "monòleg interior" amb què Joyce fa parlar els seus personatges… Tot plegat devia significar un petit calvari per al pobre Mallafré. Amb un resultat extraordinari, cal dir-ho, perquè la llengua que corre a la traducció catalana de l’Ulisses és un català viu, immens, impressionant. Perquè després malparlin dels traductors…

Bé, no es tractava de fer-vos una ressenya de la novel·la (Internet en deu anar ple i el senyor Google us ajudarà a trobar-les), sinó de dir-vos (i dir-me), que aquest agost tornaré a agafar el banyo per les tores i em tornaré a capbussar en aquest enorme oceà de mots amb la intenció de no ofegar-m’hi. Algú més s’hi atreveix? Va, gent, a veure si és que sou uns nenes… Oi, Toni?

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.