Baixant del Solsonès, a la dreta

He estat dues vegades al Miracle, sense pretendre-ho totes dues a finals d’estiu, i cada vegada ha estat una meravella. I no parlo del santuari (sense sortir del país en trobaríem una dotzena que li donen vint voltes), ni del conegut retaule (a mi em ve al damunt, tanta fusta, m’enfarfega), sinó de l’indret, de l’aire, de la llum, del magnífic paisatge format per turons suaus coronats de pins i alzines que s’alternen amb camps de secà sense marges ni feixes que molestin la visió. Aquest any, a més, tot plegat d’un verd net i esplèndid, com si haguessin passat a treure la pols.

Havent dinat, una passejada per rebre el vent fresquet a la cara i fer que la pasta baixi i els pensaments arribin. Jo, que sóc del sud de l’Anoia -he nascut a Carme, al fons d’una vall estreta i no gaire fonda, però bonica i preciosa com ella sola-, també estic enamorat del cel immens i de la mirada llarga del Solsonès quan toca la Segarra: núvols al Pirineu, allà es veu Pinós, més ençà s’endevina Solsona, cap al fons hi ha Calaf. I també m’ennuega el silenci, saber que som quatre gats els que avui hem fet cap aquí, tenir la certesa que no se’ns adreçarà ningú a dir-nos res. Ja em diràs si hi ha gaire llocs on sentis el soroll que fa el cigarret quan crema, tot caminant…

Engego el motor de la furgoneta, poso l’intermitent i surto a la carretera. Els vidres abaixats, 17 graus al carrer. Com que no hi ha pressa, no corro. Com que no corro, puc gaudir del viatge gairebé com si conduís un altre, respirant i somrient. Veig que pel retrovisor s’allunya el Solsonès i allà baix, a la dreta, ja no tan ventosa ni tan clara però deunidó, hi ha la Segarra. Quan sóc als Prats de Rei, amb la Manresana mig amagada entre cases i bosquests i els aerogeneradors altius de la serra de Rubió al fons, sé que sóc a prop de casa, ves quines coses, que ja la començava a enyorar. I això que només he estat encara no dos dies fora…! Vinga, Júlia, que ja hi som! T’ha agradat Cardona? I aquestes carreteretes dolces? Si és que tenim una terra que no ens l’acabem!



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.