Un cap de setmana, dos partits

Demà és la final del mundial de futbol. Guanyi qui guanyi, guanyaran els Països Baixos. Les dues seleccions que han arribat a la final tenen els mateixos gens futbolístics: Michels, Cruyff, Guardiola, Barça. És el futbol tots ataquem, tots defensem. És el futbol marcar-ne més que ells. És el futbol mentre nosaltres pensem què fer, que el contrari corri darrere la pilota. És el futbol per fer el que fa en Mou es va inventar l’handbol. Si tots dos equips juguen com són, potser veurem el millor futbol del món. Però això és només una part d’aquest partit, l’esportiva. Quant a política (el futbol és política), si guanyen els Països Baixos, haurà guanyat un estat modern i avançat. Si ho fa Espanya, haurà guanyat un estat dèbil i empobrit, sense confiança en si mateix i intolerant amb la diversitat. I això em porta a parlar de l’altre partit del cap de setmana.

Avui hi ha previst un Catalunya-Espanya al passeig de Gràcia de Barcelona. Hora del matx: 6 de la tarda. A les files de l’equip local hi ha una gran varietat d’estils i hi conviuen almenys tres estratègies: els que volen guanyar, els que es conformen a empatar i els que surten al camp assumint per endavant la derrota. A l’equip visitant, en canvi, gaudeixen des de sempre d’una unitat d’acció envejable i tenen una estratègia clara i compartida pels jugadors, l’entrenador, la junta directiva i l’afició: anorrear el contrari. El Catalunya-Espanya d’aquesta tarda és allò que s’anomena un clàssic. Si mirem la història d’aquests partits, des de 1714 Espanya domina aclapadorament. A les files catalanes hi ha qui està convençut que això és una llarga lliga, i que podem anar de derrota en derrota fins a la victòria final. Jo no ho crec. Penso que hem de sortir, com un sol home, tots a atacar, tots a defensar. Penso que hem de sortir amb la victòria com a únic objectiu i, si volen la pilota, que corrin. Mentre treuen la llengua, nosaltres a la nostra, a pensar com ho farem per fotre’ls el cul com un tomàquet d’una punyetera vegada.    



Comentaris tancats a Un cap de setmana, dos partits

Les teves mans damunt de la taula

Les teves mans

damunt de la taula

són dos ocellets

que busquen recer.

Les veig i les toco,

el dits es barregen,

tu no saps què dir

i jo no sé què fer.

Ens venç el silenci,

les mirades parlen.

Allà fora hi plou

i aquí s’hi està bé. 



Comentaris tancats a Les teves mans damunt de la taula

Som a cap del carrer

Ho escric així, de pressa i mirant d’anar per feina.
U: els espanyols ens diuen -un altre cop- que no podem ser com volem i que hem de ser com ells volen.
Dos: ara els nostres polítics tenen una altra vegada dues opcions, acceptar el mandat del Constitucional o recordar el nostre mandat, el del poble, expressat en el referèndum de l’Estatut.
Tres: així les coses, què hem de fer la gent? Què faré jo? Mireu, vaig votar No a aquest Estatut (per tebi, per curt) i vaig votar en blanc a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya perquè estava en contra de la tebior nacional, de la curtesa de mires nacional del més que previsible segon tripartit, com així s’ha demostrat. Aquest és el meu propòsit: continuaré votant en blanc a totes les eleccions fins que alguna formació política no m’asseguri diàfanament que promourà un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya en què pugui votar Sí.  



Comentaris tancats a Som a cap del carrer

Efectivament, unes quantes coses vergonyants

Diu el diari que el president Montilla contraposa el seu projecte "clar i net" a l"’ndependentisme vergonyant" d’en Mas.  Hi estic d’acord, però m’heu de permetre una precisió, Molt Honorable, en tot cas qui és vergonyant és en Mas per no atrevir-se a parlar clar, no pas el "seu independentisme", suposant que l’home sigui independentista, esclar… El cas és que ja fa dies (bé, potser hauria d’haver dit mesos, o anys) que em ve al cap aquest mateix adjectiu quan penso en l’actitud de molta gent a casa nostra. Jo, el que també trobo vergonyant, per exemple, és l’absoluta submissió del PSC al PSOE (tornareu a convidar el mentider Zapatero per la campanya de la tardor?), o la guerra despiatada entre CiU i ERC (fa anys que dura, i és una de les causes del l’actual desgavell). És vergonyant l’espanyolisme recalcitrant de la gent d’Unió mentre s’omplen la boca parlant de Catalunya, o la genuflexió permanent de Carod davant Montilla per tal de mantenir el cul a la cadira de Vicepresident. Com vergonyant és el clamorós silenci de la majoria de mitjans de comunicació davant de les onades de consultes sobre la independència de Catalunya. Vergonyant és el paperot del Tribunal Constitucional o els insults que els demòcrates de bona fe hem d’aguantar cada dia de la gent del PP, el partit que menys lliure és per llençar aquesta mena de pedres. 
Sí, president Montilla, un català es lleva, posa la ràdio i, al cap de cinc minuts, té dotzenes de motius per sentir vergonya. I això és el que acabarà fent que més d’hora que tard donem un cop de puny a la taua i diguem prou, que és una de les coses que més orgullós et poden fer sentir. 

1 comentari

Pandora i l’esperança

Sembla mentida com són les coses: en poc més de vuit dies, el mite de Pandora ha sortit com a referència en dues converses que he mantingut amb dues persones diferents que no tenen cap relació entre elles. En tots dos casos,  el passatge citat és aquell en què Pandora obre la famosa capsa, amb les funestes conseqüències que se’n deriven: l’alliberament de tots els mals. Si només ens hi fixem fins aquí, segur que estem d’acord que hauria estat millor que Pandora s’hagués ficat el dit al nas, oi?, però val la pena repassar el mite tot sencer per no ser tan injustos amb la pobre mossa.

Epimeteu, germà de Prometeu, custodiava la clau d’una capsa que Zeus havia regalat al segont dient-li que estava plena de tresors. Epimeteu conegué Pandora, la primera dona, es van enamorar i es van casar. Pandora, que es veu que era molt curiosa, va aprofitar que Epimeteu dormia per prendre-li la clau i va obrir la capsa. Aleshores, de dins van sortir tots els mals, que es van escampar pel món. Pandora, veient el que havia fet, va córrer a tancar-la. Al fons de la capsa, gairebé buida, però, hi va quedar l’esperança.  Per això es diu que l’esperança és el darrer que es perd.

Aquesta em sembla una bona imatge a què agafar-se quan vénen mal dades: els mals passaran, i al darrere quedarà l’esperança.

Comentaris tancats a Pandora i l’esperança

Invasió gens subtil

Surto
de Sant Celoni i enfilo la carretera en direcció a Seva. En un no-res
sóc a Santa Maria de Palautordera, i, a la sortida del poble, la
carretera comença a pujar suaument. Després, Sant Esteve de
Palautordera, i cinc o sis quilòmetres de revolts més amunt, el
trencall que va cap al càmping, a la falda mateix del Matagalls, el meu
destí de l’endemà. Quan ja estic instal·lat i em disposo a berenar, un
home de la meva edat se m’atansa i em pregunta amb molta educació si pot donar un
cop d’ull a la furgoneta. Deixo la poma a mig pelar, el drap i el
ganivet damunt de la taula plegable i ens presentem. Em diu que té
molta curiositat per veure per dins una "autocaravana d’aquestes" i el
convido a entrar. Al cap d’un minut, arriben quatre adults més i tres
canalles. L’home em diu que són la seva dona, el sogre, un matrimoni
amic i els fills dels uns i dels altres. La situació és simpàtica i em
sento el centre d’atenció. L’home em va presentant un a un tota la
tropa, però, com em passa sempre, estic tant per les persones que no
retinc cap nom. Les nenes (són tot nenes) em demanen de pujar a la
tenda del sostre i els dic que sí, que ja poden pujar, però que primer
s’han de descalçar. Tres parells de vambes volen pels aires i, en cosa
de mig minut, a baix ja només quedem els adults. Els cadells d’homo sapiens
es comporten com toca: juguen i riuen i omplen d’alegria aquell racó
del càmping. Jo, cada vegada estic més còmode i responc preguntes,
m’explico, obro portes d’armaris i trapes de baguls. Un matrimoni em
presta molta atenció, i l’altre, amb discreció, posa el nas a tot
arreu. Rebo felicitacions i comentaris elogiosos sobre la meva nova i
lluent California de segona mà. Al cap de quinze minuts, els meus
convidats marxen i la invasió gens subtil s’acaba. Però abans, una de
les nenes, la més espabilada, em demana si sempre viatjo sol. La mare
la renya, i jo li dic a la dona que no passa res, que no la renyi. "No,
preciosa, de vegades vaig amb els meus fills i de vegades amb alguns
amics". La mare endevina la situació i mira d’impedir la lògica següent
pregunta, però la mossa és molt viva i se li avança: "On són els teus
fills, ara?". "Amb la seva mare", li responc jo, i me la quedo mirant
tot somrient. Ningú no diu res, i jo tampoc, i això ho he viscut ja
tantes vegades que puc aguantar el silenci que sol haver en aquest punt
com si no m’afectés. Abans d’entrar a la seva caravana, els pares de la
nena em saluden amb la mà.

M’assec
i acabo de pelar la poma. "Bé -penso-, són macos, aquesta
gent". Es fa fosc. La intenció és sopar d’hora i no acotxar-me massa
tard, que a quarts de set es fa de dia i val la pena ser al cim abans
de l’hora de la calor forta. Quan apago el llum i cordo el sac, de
sobte
em sento molt sol. Se m’escapa una llàgrima, sí, però només una, i no
ho
ha vist ningú.

Comentaris tancats a Invasió gens subtil

Déu salvi la Henkel

Hi ha poques coses comparables al moment en què surts de la dutxa després d’haver-te estat tota la santa tarda a casa fent neteja. Has tret la pols amb aquells genials draps sintètics perfumats i els mobles lluen i encara fan olor. Has passat l’aspiradora i a l’aire hi queda com una mena de petjada purificant. Has fregat a consciència, amb sabó i anticalç, la banyera, la pica de rentar-te les mans i la tassa del vàter. Has canviat les tobaioles i has afegit una pastilla desinfectant nova a la cisterna. Has abocat al safareig l’aigua bruta de fregar a terra i has esbandit el motxo amb gran quantitat d’aigua fresca i clara.
Després de fer totes aquestes operacions, esclar, t’has dutxat per treure’t la pols i la suor, t’has posat desodorant i una gota de colònia i t’has vestit amb roba neta que fa una tendra olor de suavitzant. Apareixes a la saleta i t’atures a la porta a contemplar la teva magnífica obra. És un moment màgic, però tan breu com màgic, i és un pecat desaprofitar-lo perquè, en qüestió de minuts, el procés degeneratiu tornarà a començar: la pols del carrer que s’esmuny per portes i finestres tornarà a cobrir de seguida tota mena de superfícies, gossos i humans començaran indefectiblement a repartir pèls pertot arreu, cauran molles de pa a terra, taques d’oli atemptaran contra l’impol·lut terra de la cuina i rastres de calç enlletgirant els elegants cromats de la cambra de bany… Bé, no hi ha dubte que hauràs de tornar-hi passats uns quants dies, però ara, just ara, la Henkel i tu sou els senyors del moment, els reis del món. Poses la vint-i-sisena de Haydn a l’equip de música, seus al sofà i tanques els ulls. Aaaah!, això és vida…!    

Comentaris tancats a Déu salvi la Henkel

Plantem cara

Aquest és el títol del recull dels 153 articles sobre llengua i sociolingüística que l’insigne lingüista Joan Solà va publicar a la premsa, majoritàriament a l’Avui, entre els anys 1998 i 2008, i que La Magrana va editar l’any passat amb el número 139 de la seva col·lecció Origens. El llibre du per subtítol Defensa de la llengua, defensa de la terra, amb la qual cosa tothom es pot fer una idea molt aproximada dels pensaments que farceixen les seves pàgines. Alguns títols d’articles en aquest sentit força aclaridors: "La complexitat dels verbs", "Els polítics bascos i la llengua", "Puyal", "Sintaxi i semàntica", "Contra el rei", "No a la llei catalana d’universitats", "Genocides", "Símptomes alarmants", "Antoni Bassas", "Així es fa un país, les ikastoles", "Carta oberta a Èric Bertran", "Llengua prefabricada", "Misteris del relatiu", "L’argot", "Pizzes per emportar-se", "¿Cap on va Catalunya?"…
Solà exposa a Plantem cara la subordinació de la llengua catalana i de Catalunya a la llengua castellana i a Espanya, una situació que ell considera -i jo hi estic totalment d’acord- ja del tot insostenible. Per això reclama dels catalanoparlants, i dels catalans en general, que "plantem cara" i diguem prou. Per poc que us interessin la vostra llengua i la vostra pàtria, us en recomano vivament la lectura: m’hi jugo un pèsol que no us decebrà.
No sé si a les biblioteques en tenen exemplars, però a les llibreries més solvents segur que encara n’hi queden. També hi ha l’opció de demanar-lo a algú que el tingui i no li faci res deixar-vos-el. Sapigueu que ja vaig per l’article 137 i aviat hauré enllestit. 
 

Comentaris tancats a Plantem cara

Juguem a trabucar-nos?

Diu el diccionari de l’IEC:

trabucar

3 2 intr. pron. (LC) Equivocar-se en parlar, dient unes paraules o unes lletres per altres. No llegeix bé, es trabuca i fa embolics.

Per entendre’ns, és el que fem quan, per culpa d’anar de pressa, diem involuntàriament "Cone, virre!" per comptes de "Corre, vine!"

La proposta -la gràcia, si és que la cosa en té poca o molta- és que juguem trabucant-nos expressament. Els més pròxims ja ho saben, que fa anys i panys que em dedico a l’inútil passatemps de formar oracions o sintagmes trabucats (els millors passatemps són sempre inútils, i aquest al meu entendre ho és especialment), i avui he pensat que estaria bé de convidar el personal a veure si pel món hi ha més malalts com jo que pentinin el gat els vespres. O que gatinin el vesp els pentres. Mira, ja en tenim un! El segon: n’hi ha per cadar-hi lloguires. Un altre: flou i sa pol… ("…les bruixes es pentinen", per si algú no l’havia copsat). Més: la Feina de les Rades (descobriu-lo!). Per acabar, i per animar-vos a penjar comentaris: No peniu tebrots! 

 

1 comentari

Amb sal de fruta potser no n’hi haurà prou

 

Durant tot el capítol, a la panxa hi he tingut un rebombori de
l’hòstia (no ho sé, des de fa un parell de dies que em passa, deu ser el coi de
sopa de carabassa amb crostonets; he de parar de menjar sopa de carabassa amb
crostonets), però quan ja arribava al final la cosa ha afluixat i ara sento com una mena de buit a
l’estómac. He deixat la novel·la damunt de la tauleta de
nit i m’he estirat de bocaterrosa tot agafant el coixí i estrenyent-lo amb
força. He tancat els ulls i m’he recordat de tu. La teva veu vellutada, aquells
ullassos verds, la faldilla curta (quines cames més boniques!), la mitja melena
arrissada, la manera com et mous quan busques alguna cosa a la bossa, com se
t’il·lumina el front i et tremolen els pits quan rius obertament. M’han vingut
ganes de trucar-te, malgrat l’hora intempestiva, la poca relació que hem tingut
i els mesos que fa que no ens veiem, per dir-te que ja no puc més, que estic bojament enamorat de tu i
per demanar-te que engeguis a pastar fang el Raúl i vinguis a viure amb mi.

      Sí?

      Hola, Júlia, sóc l’Eduard. L’Edu
Cahner.

      Eduard! Nen, quina sorpresa! Estàs
bé?

      Sí, bé…

      No, t’ho pregunto per l’hora…

      Perdona, sí, ja sé que és tard…

      No passa res, només que m’has
espantat una mica.

      Que et molesto?

      Bé… no estava fent…

      Em penso que ha estat una mala
idea…

      No… vaja… què volies?

      Que estàs sola?

     

      Júlia?

      Per què… per què m’ho preguntes?

      Ets amb aquell noi… el Raúl, oi?

      Però tu com…? Jo no t’he parlat
mai…

      No, però jo sé que estàs amb ell.

     

     

      Mira, Eduard, no m’agrada això…

      Te’l tires, oi? Te’l folles viu i
segur que crides com una boja…

      Eduard, penjaré ara mateix! No m’ho
puc creure…!

      Júlia, jo… perdona’m…

      Tu no estàs bé…

      Hòstia, no sé què em passa…
perdona’m… És que em tornes boig. Els teus ulls, les teves cames… la melena
arri…

      No m’ho puc creure… Flipo…! Deixem-ho
aquí, entesos?

      Perdona’m…

     

      Perdona’m…

      Eduard.

      Sí…

      No em truquis mai més a la teva
vida. D’acord?

      D’acord.

      Mai més…

      Perdona’m…

      Mai més, joder!

      Júlia, una cosa…

      No sé què faig parlant amb tu encara…
Què?

      Vols venir a viure amb mi?

      (Raúl, tio, aquest paio està com una
cabra) Vés a cagar, Eduard!

He obert els ulls, he apartat el coixí a una banda i m’he
assegut al llit. El telèfon sense fils és a la seva base, damunt de la tauleta
de sota la finestra. Al seu costat, l’ordinador portàtil amb la bateria
carregada. Ara són quarts d’una. Demà m’he de llevar d’hora, però si m’hi poso
de seguida almenys podré deixar la història mínimament esbossada. Va, vinga,
doncs. M’aixeco d’un bot i sento un altre cop l’agror d’estómac (ja hi tornem a
ser, la puta crema amb crostonets). Abans de posar-me a escriure penso que
potser serà millor que passi per la cuina i em prengui un dallonses de
l’acidesa, un fastigós Almax de sobre (abans la gent prenien sal de fruta Eno. O era Heno? No, Eno,
em confonc amb les melmelades Hero, que sí que duen h. Hero, Heeeeero! Ah, no, la cançoneta de l’anunci de l’any de la
picor era d’Eko, aquells cereals solubles tan estranys. Eko, Eeeeeeko!)…

1 comentari